txuntxuneroak

Uns quants catalans vam tenir la sort i el goig de ser a l’encontre “Txuntxuneroak” (sonadors de flauta i tambor), a Pamplona, el propassat setembre, fa avui justament un mes.

Una organització curiosa i l’exquisita hospitalitat del navarresos van resoldre totes les dificultats i van compensar amb escreix els esforços de tots plegats.

Hi havia gent d’Andalusia, de Zamora, de Salmanca, de l’Alt Aragó, de Gascunya i, naturalment. d’Euskal Herria, sonadors tots de flautes de tres forats amb tambor.

No és aquí el lloc de parlar dels concerts ni de les ponències, tot i que algunes intervencions que s’hi feren podrien marcar època...

Per damunt de tot i principalment, tota aquesta gent ens vam veure i ens vam escoltar. ¡Tenim, tots plegats, tant per aprendre! Per exemple, va ser una sorpresa per a molts dels nostres col·legues ibèrics que el flabiol / tambor existeixi al marge de la cobla, i que l’instrument tingui ben poc a veure amb les flautes de tres forats. Però deixant les diferències organològiques, el que vam veure i escoltar del txuntxuneroak / tamborileros no ens era desconegut a nosaltres, catalans.

-Repertoris / maneres interpretatives en què la percussió (per cert sense redoble) “porta el punt dels balls”, fins a l’extrem que es pot aturar la melodia sense interrompre la interpretació ni la dansa; tal i com fan els mallorquins o com feien flabiolaires com en Perich i en Roviretes.

-Instruments que no fan escales sinó gammes, i que quan interpreten repertori modern, tonal, arriben a dil·luir la mateixa percepció de les melodies; com hem pogut veure, per exemple, en els flabiols d’Arbúcies...

-Condicions d’ús social difós i de transmissió oral de l’instrument, que es troben actualment al Rocío, a Portugal o a les Hurdes, i que a Catalunya tingueren com a darrera representació els flabiolaires del rodal d’Arbúcies fins fa ara uns quaranta anys...

-La ritualització de certs repertoris antics (digueu-ne tradicionals si voleu), en ocasions privades o públiques, que existeix avui a l’antic regne de Lleó- sobretot a Salamanca-, a l’Alt Aragó i a Euskal Herria, a càrrec dels txuntxuneroak / tamborileros. Això, a Catalunya, o no existeix des de fa molts i molts anys, o no està encomanat a formacions elementals com el fabliolaire.

El que més ens va cridar l’atenció, però, va ser veure com tots aquest músics volien perpetuar els seus instruments a partir de les formes i maneres pròpies de llurs tradicions orals. Fins i tot els bascos, que han portat el txistu i la seva técnica interpretativa a nivells sense parió. ara s’estant plantejant de reprendre les formes arcaiques del seu instrument. A Pamplona, els nostres col·legues ibèrics van quedar molt sorpresos dels nostres instruments, i potser encara més de la seva precarietat.

Els bascos, que celebraven aquells dies els 70 anys de l’Associació de Txistularis es meravellaven que no existís una instància semblant a Catalunya. Nosaltres els dèiem que som massa pocs, massa dispersos... però. com els explicava en Pau Orriols, “tanmateix, existim”.

“La representació catalana-fracció Maresme"